Quan parlem d’autocura hem de referir-nos a tres conceptes bàsics que mouen a la persona a realitzar-ho: un sentiment de voler-se i valorar-se que genera l’actitud necessària per a cuidar-se de manera positiva; l’absència d’actituds d’acte-rebutjo i finalment les accions positives que promouen el creixement personal i l’acte-valoració.
Sense l’actitud que ho promou, és menys probable que es puguin generar accions positives d’autocura. Això que pot semblar bàsic i innat, depèn de les experiències amb els nostres cuidadors principals (les nostres figures d’apego) i de la sensació de seguretat que amb la qual hem crescut, producte d’aquestes experiències.
Per què la sensació de seguretat és tan important per a arribar a voler-nos, valorar-nos i cuidar-nos?
La seguretat és una sensació interna, es genera en la relació amb les nostres figures d’inclinació, ja que depenem de l’adult com a base segura per a créixer. Naixem immadurs i arribar a la vida adulta requereix diversos anys en què passem per diferents etapes. Som l’espècie que més temps romanem en el si familiar.
Quan l’adult, configura una base segura per al nen, això li permet anar explorant el món, créixer sentint-se cada vegada més segur en la seva autonomia sabent que l’adult estarà disponible i pot comptar amb ell quan el necessiti. Aquesta relació d’inclinació cap als seus cuidadors principals és la que li permet configurar la seva idea del món, la manera de vincular-se amb els altres i com es mira a si mateix. Són formes més o menys estables de vincular-se a les quals anomenem patrons d’apego en les quals aprèn què pot esperar dels altres i què esperen els altres d’ell.
Si aquests patrons estan basats en l’afecte positiu, el reconeixement i atenció adequada de les necessitats i sentiments del nen, la manera de mirar-se a si mateix serà també positiva, li proporcionarà seguretat interna i autonomia, amb el que podrà relacionar-se de manera segura amb els altres. Això conforma la base de l’autoestima i la possibilitat de generar una actitud positiva cap a l’autocura.
No sempre es donen les condicions perquè això sigui així, es poden produir diferents situacions en les quals el vincle amb les figures d’inclinació no genera sensació de seguretat.
Els pares tenen els seus propis patrons d’inclinació adquirits, al que se sumen innombrables factors que poden influir en la seva capacitat per a respondre de manera adequada a les necessitats dels seus fills.
Quan la figura d’inclinació no està disponible i no respon a les demandes del nen, aquest aprèn a distanciar-se de les seves necessitats, de manera intuïtiva entén que no pot demanar, per la qual cosa tampoc pot “sentir”, ja que les seves necessitats no seran satisfetes. Es forma així el que anomenem un patró d’apego distanciant (també se sol denominar evitatiu). Si la persona creix en aquest model vincular, aprendrà a distanciar-se de les relacions que impliquen intimitat i de les emocions pròpies i alienes. Quan la vida li presenta situacions doloroses tendirà a minimitzar-les per a no connectar amb els seus sentiments, per la qual cosa també li serà difícil entendre les emocions i sentiments de les persones amb les quals es relaciona.
Si la figura d’inclinació respon a les necessitats del nen d’una forma inconsistent i impredictible, llavors el nen s’aferra a ella en un intent per aconseguir la seva atenció. Com més inconsistent sigui la resposta de l’adult, la por i la preocupació seran les emocions predominants, ja que el nen tem perdre l’atenció de l’adult i aprèn que en moltes ocasions ha de cuidar d’ell per obtenir-la, configurant un patró d’apego preocupada (també denominat ansiós-ambivalent)
Les persones amb un apego preocupada viuen les relacions amb temor a perdre a les persones amb les quals es vinculen, s’aferren a elles, però també senten insatisfacció perquè en el seu interior perdura la inseguretat i la falta d’autonomia, i responsabilitzen a l’altre de com se senten.
D’altra banda, també poden sentir-se responsables dels sentiments de l’altre i això els porta a fer coses pels altres encara que sigui a costa del seu benestar.
Quan el nen creix en un entorn en el qual les figures d’apego funcionen des dels dos extrems abans esmentats és molt difícil per a ell trobar una estratègia que funcioni per a vincular-se i trobar seguretat en l’adult. També pot ocórrer que l’entorn sigui hostil o caòtic. En aquests extrems el nen ha d’anar canviant de l’una a l’altra estratègia i el seu patró d’inclinació serà desorganitzat, arribant a adult amb un patró d’inclinació indefinida.
Malgrat no haver crescut en un entorn favorable per a desenvolupar un patró d’inclinació segura, és possible fer créixer en nosaltres la seguretat i tots els aspectes positius que d’ella es deriven.
És un camí que requereix temps, consciència i constància.
El primer pas és començar a identificar els nostres patrons d’inclinació per a poder implementar estratègies que ens ajudin a sortir del pilot automàtic amb el qual funcionem i canviar a poc a poc la manera de vincular-nos amb els altres i amb nosaltres mateixos.
Si el nostre patró d’apego és distanciant, el camí cap a la seguretat consistirà a anar reconeixent a poc a poc les nostres emocions acostant-nos a elles sense jutjar-les, entenent que són aquí perquè ens ajuden a identificar el que necessitem. Vincular-ho a la nostra història per a identificar en més detalli com han estat els vincles amb les nostres figures d’inclinació, quines han estat les necessitats que no han pogut ser satisfetes i com això ha influït en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres i amb nosaltres mateixos. Anar coneixent el nostre món intern a través de l’observació i la reflexió compassiva, sense jutjar-nos per sentir por de connectar amb les nostres emocions. Parlar dels nostres sentiments per a anar generant experiències de major intimitat emocional amb els altres.
Així podrem anar perdent la por de ser rebutjats per exposar les nostres idees, defensar els nostres drets o demanar el que necessitem sense haver de mostrar-nos sempre forts, que res ens afecta i donar-nos l’oportunitat de comprovar que podem comptar amb altres persones, que pot haver-hi algú disponible per a nosaltres.
Si el nostre patró d’apego és preocupat, necessitem guanyar autonomia. Reflexionar sobre la necessitat d’aferrar-nos a l’altre en un intent de sentir seguretat: com aquesta manera de vincular-nos des de la por a la pèrdua genera un remolí d’emocions i pensaments que no arriben a cap solució. Analitzar-ho des de la nostra pròpia història per a entendre com han influït en nosaltres les nostres figures d’apego, sense jutjar-los, només per a poder comprendre com hem arribat fins aquí. Quines han estat les contradiccions en les quals hem navegat quan les nostres necessitats no han pogut ser satisfetes de manera consistent.
També aprendre a deixar en els altres la responsabilitat sobre el seu benestar i les seves accions, deixar anar el control que les coses siguin com un necessita o creu que haurien de ser i treballar a generar recursos propis per a guanyar autonomia i seguretat.
Si el nostre patró d’apego és desorganitzat, el camí consisteix a treballar aspectes que tenen a veure amb la inclinació evitació i també amb la inclinació preocupada, per a trobar un punt d’equilibri entre tots dos extrems. També serà necessari analitzar la nostra pròpia història d’inclinació per a comprendre com han estat les experiències que ens han portat a aquest caos intern en el qual és difícil entendre les oscil·lacions entre sentiments, emocions i pensaments contradictoris en els quals ens movem sense poder evitar-ho. Segurament necessitarem ajuda per a trobar la manera d’adquirir perspectiva per a anar relacionant a poc a poc les peces que estan inconnexes i així anar conformant un tot més coherent que ens ajudi a fer els primers passos cap a la seguretat.
Mirar cap al nostre interior pot ser el que més por ens dóna, és la part més difícil, però també l’única que pot aplanar el camí cap a una vida més satisfactòria, millorant la relació amb les persones del nostre entorn i sobretot amb nosaltres mateixos.
