Dons depèn. Primer de tot, cal tenir clar que els fàrmacs amb efecte antidepressiu són de diverses famílies i grups, amb diferent funcionament, i també amb efectes secundaris diferents, entre els quals es troben els associats a l’augment o la pèrdua de pes. El psiquiatre ha de ser perfectament coneixedor d’aquestes altres accions clíniques, per a triar la millor substància que millori la depressió, i no empitjorar altres aspectes (si per exemple el pacient sofreix d’obesitat, o explícitament no desitja que la medicació li faci guanyar pes, el psiquiatre el tindrà en compte a l’hora de triar la substància per a combatre la depressió).
D’altra banda, la pèrdua d’apetit és un símptoma present en molts episodis depressius, que pot revertir amb el tractament, sense que necessàriament això impliqui que el fàrmac “engreixa”. Aquest aspecte, del possible augment o disminució del pes, i de l’apetit, no és tampoc homogeni entre els fàrmacs que sí que tenen un mecanisme similar, per la qual cosa al final el psiquiatre haurà d’emprar la substància més adequada per a millorar la salut mental del pacient, tenint en compte molts altres aspectes (pes, somnolència, funció sexual, energia…).
És oportú comentar aquí que no perquè un fàrmac es qualifiqui d'”antidepressiu”, si estic trist o desanimat, em revertirà aquest estat, en virtut del seu nom: dependrà del tipus clínic del trastorn que tingui, per a esperar que determinada substància em pugui funcionar com el que s’espera que faci un antidepressiu.
I a l’inrevés també ocorre: hi ha substàncies que estan “classificades” en altres apartats (i reben el qualificatiu d'”antipsicòtics”, “eutimitzants”, “antiepilèptics”) que poden ser beneficioses per a millorar els símptomes depressius (lògicament, és molt recomanable l’explicació del psiquiatre, que no s’ha equivocat en prescriure’ns “per a la depressió” substàncies d’altres famílies farmacològiques, només aparentment alienes al que em passa).