Vols dir que no sóc vague, ximple ni estic malament del cap? És un suggeridor títol de Kate Peggy i Raimundo (“You Pixen I’m Not Lazy, Stupid or Crazy?!) i reflecteix la vivència de la majoria de les persones amb TDAH que no han estat diagnosticades. Al llarg de la seva infància i l’adolescència han sentit com els seus pares i professors es queixaven que no s’esforçaven, que fallaven davant tasques senzilles, que són desordenats o que són molt intenses.
Les persones amb trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat o sense (TDAH) saben que, sense tenir un problema mental evident, alguna cosa no va bé des de la infància o l’adolescència.
- La sensació que el seu cervell funciona de manera diferent; organització, planificació, començar a fer una tasca, acabar les coses
- La percepció que hi ha coses que els altres fande manera senzilla i rutinària, però que a elles els costa la mateixa vida: aixecar-se i ficar-se al llit, fer una cua, llegir unes instruccions o un formulari.
- Una biografia en la qual tot ho deixen a mig fer, tot els avorreix: “no acabo cap llibre”, “m’he bolcat molt en diverses aficions i esports, però el vaig deixar”, “he canviat de treball mil vegades”, “he començat molts projectes però …”
- L’experiència que treuen molt menys partit de les seves capacitats que altres persones: “té molt potencial, però no s’esforça”, “és molt vaga”, “el deixa per a última hora”
- Eviten estudis, treballs, projectes, doncs, encara que siguin capaços intel·lectualment, no es fien de la seva constància.
- La frustració és freqüent i, encara que poc duradora, contribueix a evitar nous plans, projectes, relacions. “És que sóc ximple”, “això no serveix per a res”, “tot està malament”
- Les seves amistats, familiars i parelles els acusen de ser “massa intensos”, “massa francs”, …
- El seu rendiment és molt bo, si alguna cosa els motiva moltíssim, o és nou, si és a última hora, però si aquest plus desapareix, el rendiment està molt per sota del mínim acceptable. “Em canso de seguida”
- Senten, en conclusió, que la vida els resulta esgotadora i complicada si es comparen amb persones d’iguals capacitats.
Aquestes experiències ens ocorren a tots en diverses ocasions, però si són una constant al llarg de la vida d’una persona, és recomanable descartar l’existència de TDAH. Especialment en el cas de les dones.
Per què especialment en les dones?
- Perquè el TDAH es considerava un problema d’homes. Fins fa poc pensàvem que era un problemad’aspectes vinculats a comportaments, i es parlava de reacció hipercinètica. Però ara sabem que els problemess’estenen a altres àrees com l’atenció i les funcions executives, la impulsivitat, les emocions, el somni, etc. Els homes tenen problemes de comportament amb major freqüència i llavors és més senzill realitzar un diagnòstic.
- Perquè el TDAH es considera un problemade nens. Fins fa poc pensàvem que el TDAH desapareixia amb l’edat. Avui sabem que alguns aspectes poden millorar, com la hiperactivitat, però molts altres no i fins i tot les repercussions solen ser més greus (impulsivitat). El TDAH no es cura amb l’edat, un se les hi apanya com pot i adapta tota la seva vida a les seves característiques de funcionament.
- Perquè el TDAH s’associa a altres problemesmentals. Les persones amb TDAH associen amb molta freqüència dislèxia, ansietat, depressió, trastorns alimentaris, trastorns del son, etc, molts dels quals són especialment prevalents entre les dones. D’aquesta manera, amb freqüència s’interpreta erròniament els problemesdel TDAH (inquietud, atenció, memòria, somni, etc) com a secundaris a altres problemes mentals i l’abordatge no és adequat.
- Perquè el TDAH es considera sinònim d’estudiant dolent i hiperactiu. Però les nenes poden no ser hiperactives en absolut, i a causa de l’ansietat compensar molts problemesdel TDAH (errors, impulsivitat, distraccions) a costa de gran sofriment, rigidesa, dedicació absoluta a un projecte, i comprovacions i llistes obsessives. S’aconsegueix rendiment bo o excel·lent, però a costa de molta feina, sensació d’estrès i desbordament, i abandó d’altres aspectes importants de la seva vida (amics, salut, família).
Com es fa el diagnòstic
- El diagnòstic només necessita unaentrevista clínica realitzada per un clínic experimentat. En algunes ocasions, és necessari una valoració neuropsicològica,especialment si existeixen uns certs trastorns associats (p.e. dislèxia, intel·ligència baixa, etc)
I si no vull tractament amb fàrmacs?
- El TDAH té un tractament molt eficaç, peròno ha de tractar-se sistemàticament, únicament si existeixen conseqüències desagradables.
- Amb freqüència, el fet del diagnòstic i el coneixement sobre el TDAH ja li permet a la persona entendre el seu funcionament i biografia, i planificar d’una manera molt més efectiva i amb menys sofriment.
- A vegades, pot ser molt útil tractament amb psicologia per a millorar les funcions executives (planificació, organització, etc) i finalment existeixen medicacions estimulants i no estimulants que poden suposar una gran ajuda.
